

I.
Aissi mou
un sonet nou,
on ferm e latz
chansson leu,
pos vers plus greu
fan sorz dels fatz.
Q’er er vist,
pos tan m’es quist,
cum sui senatz;
si cum sol,
fora mos cors vesatz;
mas chamjar l’ai pos quex o vol.
II.
Tot m’es nou
qan vei, si·m mou
fin’amistatz;
far posc greu
— ve·us que dic leu —
mas voluntatz,
tant ai quist,
car ai ben vist
cum poja gratz;
c’ab mo vol
for’ ieu fort aut pojatz!
Anquer es mos gratz lai on sol.
III.
Tant ai prim
mon cor qand rim
que·ls adiratz
tem de loing;
mas de pres poing,
cum fos amatz,
per cel joi
don fals ni croi
non an solatz —
trop derrenc!
Car dic q’ieu l’am; qu’assatz
fai si·m sofre q’ieu la·m sovenc.
IV.
Amors, rim
co·s vuoilla prim;
pos m’etz de latz
en que poing?
C’ab colp de loing
son pres nafratz;
tot m’es croi
qan d’autre joi
sol me tocatz.
Si no·us venc,
amors, mala fui natz!
Que puosc’ amar e mens ric renc!
V.
Ges un sou
non pretz, qan plou
si·m sui moillatz,
freig ni neu;
tant ai pes breu
del joi qe·m platz;
mas, per Crist,
pos mi fai trist
cant pes iratz:
‘Cor ai fol
c’ar am sol ses solatz.’
Aissi torn mon bon pens en dol.
VI.
Era·m plou!
Qe·m fara sou
trichan ses datz;
et, en breu,
vei cazer neu.
Anz es estatz!
Tant ai trist
mon cor, per Crist,
totz sui camjatz —
q’er ai dol
et er ai gaug viatz;
ve·us m’en savi e ve·us m’en fol.
VII.
Qand nos vim,
sempr’ es al cim
mos cors ausatz.
Puois d’als soing
non ac, ni·s joing
vas autre latz;
per que·m coi?
C’alres m’enoi:
‘Trop l’am! — Non fatz!’
Lai la tenc
eu tant cant al cor platz,
c’anc pos la vic d’als no·m sovenc.
VIII.
Sus d’aut cim
fui quand nos vim,
jos davallatz
si no·s joing
so dont ai soing;
mas ni guidatz
lui n’ennoi.
Amors, pro·m coi!
D’ella penssatz?
No·us sovenc
anc de las mas mi datz
la mort, c’ar vezetz qe·m sostenc?
IX.
Trop mi tenc
q’en lai non sui anatz
saber d’amor s’anc l’en sovenc.
X.
No·m sovenc
anc d’ela — so sapchatz —
mas una vetz qe·l vi e·m tenc.