Toja

Versione stampabilePDF version

I.
L’aur’ amara               
fa·ls bruoills brancutz    
clarzir                    
qe·l dous’espeis’ab fuoills,
el·s letz                   
becs                        
dels auzels ramencs         
ten balps e mutz,           
pars                        
e non pars;                 
per q’eu m’esfortz          
de far e dir                
plazers                     
a mains, per liei           
que m’a virat bas d’aut,    
don tem morir               
si·ls afans no m’asoma.     

II.
Tant fo clara     
ma prima lutz     
d’eslir           
lieis don cre·l cors los huoills,
non pretz                        
necs                             
mans dos aguilencs;              
d’autra s’es dutz                
rars                             
mos preiars:                     
pero deportz                     
m’es ad auzir                    
volers,                          
bos motz ses grei                
de liei, don tant m’azaut        
q’al sieu servir                 
sui del pe tro c’al coma.        

III.
Amors, gara,     
sui ben vencutz, 
c’auzir          
tem far, si·m desacuoills, 
tals d’etz                 
pecs                       
que t’es mieills qe·t trencs;
q’ ieu soi fis drutz,        
cars                         
e non vars,                  
ma·l cors ferms fortz        
mi fai cobrir                
mains vers;                  
c’ab tot lo nei              
m’agr’ops us bais al chaut   
cor refrezir,                
que no·i val autra goma.     

IV.
Si m’ampara             
cill cui·m trahutz,     
d’aizir,                
si q’es de pretz capduoills,
dels qetz                   
precs                       
c’ai dedinz a rencs,        
l’er fors rendutz           
clars                       
mos pensars:                
q’eu fora mortz,            
mas fa·m sofrir             
l’espers                    
qe·ill prec qe·m brei,      
c’aisso·m ten let e baut;   
que d’als iauzir            
no·m val iois una poma.     

V.
Doussa car’, a     
totz aips volgutz, 
sofrir             
m’er per vos mainz orguoills, 
car etz                       
decs                          
de totz mos fadencs,          
don ai mains brutz            
pars,                         
e gabars;                     
de vos no·m tortz             
ni·m fai partir               
avers,                        
c’anc non amei                
ren tan ab meins d’ufaut,     
anz vos desir                 
plus que Dieu cill de Doma.   

VI.
Era·t para,          
chans e condutz,     
formir               
al rei qui t’er escuoills;
car Pretz,                
secs                      
sai, lai es doblencs,     
e mantengutz              
dars                      
e maniars:                
de ioi la·t portz,        
son anel mir,             
si·l ders,                
c’anc non estei           
iorn d’Aragon q’el saut   
no·i volgues ir,          
mas sai m’an clamat: Roma!

VII.
Faitz es l’acortz,   
q’el cor remir       
totz sers            
lieis cui dompnei    
ses parsonier, Arnaut,
q’en autr’albir       
n’es fort m’entent’a soma.