I.
Si tot s’es ma domn’ esquiva
ni·m mostr’ orguoill ni soan,
ges del sieu servir no·m las;
anz, car eu vas leis no pas,
li trametrai, lai on es,
chanson faita de merces;
car per solaz e per chan
creis amors e brot’ e rama.
II.
Dinz el cor me nais la flama
q’eis per la boch’ en chantan,
don domnas e druz abras.
E·l sonet son dolz e bas,
coind’ e leugier e cortes,
per qe de grat son apres:
qe tals amera tiran
qe per mos bels diz s’abriva.
III.
Per la lengua recaliva
so don eu ai pres lo dan
tan, per pou no·n veing al vas;
c’als fals feingnedors escas
enseing so c’a lor es bes
qan me degr’esser promes;
si feira, s’eu saubes, tan
com fai acel que non ama.
IV.
Mas fin’amors m’en liama,
q’en mi non a pont d’enjan,
ni falsitat non a mas;
c’ab tal domna son remas,
q’anc no faillic ni mespres
ni non amet dos ni tres;
per q’eu autra non deman,
ni farai ja tan com viva.
V.
Mas car crezet gent badiva
qe s’anes de mi lonjan,
qe m’an levat en tal clas
c’a pauc de joi no m’an ras,
ma domna no saup qe·s fes
qan sofferc qu’om li·m tolgues,
que tal perdera lauzan
que per autra no·s reclama.
VI.
Mas lo dessirers m’aflama
e·s vai chascun jorn doblan
tant qe·m poja sobre·l nas;
cala, fols! Trop en diras?
No farai, q’anc no fo res!
Ma domn’, e ma bona fes
me valgues e·l temps d’antan
qe·m siaz d’alques aissiva!
VII.
S’a Mon Audiart plagues,
tornar volgr’ e mon paes
.......................................
vas leis que tot las m’abriva.
Ben l’en deu penre merces,
q’anc no·ill fi que·il desplagues
nulla re petit ni gran,
qu’ins e mon cor non escriva.