I.
Lancant son passat li giure
e no·i remman puois ni comba
et el verdier la flors trembla
sus en l'antrecim on poma,
<e> la flors e·l chant e·ill cler quil
ab la sazon doucha e coincha
m'enseignon c'ab ioi m'aponga,
chai el tems intrant abril.
II.
Ben greu trob'hom ioi desliure,
c'a tanta part volv en comba
falsa amors, que no s'asembla
lai on leieutaz asoma:
qu'eu non trob ges doas en mil
senz falsa paraula longa,
e puois c'a travers non ponga
e non torn sa chardat vil.
III.
Tuit li plus savi^en vaut iure
senz moilol e senz retomba;
cui il ginoset esclemb<l'>a
la crin que·ill pent a la coma
e plus pres li bruit de l'ausil
on plus gentet s'en deslonga,
e·l folz cre meilz d'una monga
qu<e> a simple cor gentil.
IV.
Senz fals'amor cuidei viure,
mas ben vei c'un dat mi plomba
cant eu meilz vei qu'il m'o embla,
car tuit li legat de Roma
no son ges de sen tan sotil
que, s'adevi sa menzogna
que tant soaument caloigna,
m'en puosc'om falsar un fil.
V.
Qui amor sec, per tal·s liure:
so cuc teigna per columba;
se·il o di ni ver li sembla
faza·il plan del Puoi de Doma;
cant d'el plus brueb es, tan s'apil;
si co·l proverbis s'aconga,
si·l trai l'ueill, sol puois lo·li onga,
sufre e segua ab cor humil.
VI.
Ben conosc senz art d'escriure
qui plan'o qui es de lomba,
qu'eu sai drut que si asembla
don blasm'es leis, el col groma:
qu'eu n'ai ia perdut ric cortil
car non voill iais ab vergonga
ni·l blasmes ab l'onor ionga,
per qu'eu loin son segnoril.
VII.
Bertran, no cre de chai lo Nil
mais tant de fin ioi m'aponga
tro ai on lo soleiz planga
[.....................] plovil.
I.
Lançan son passat li giure
e no·i reman puois ni comba,
et el verdier la flors trembla,
sus el entrecim on poma,
la flors e li chan e·il clar quil
ab la sazon douss’ e coigna
m’enseignon c’ab ioi m’apoigna,
sai al temps de l’ intran d’abril.
II.
Ben greu trob’om ioi desliure,
c’a tantas partz volv e tomba
fals’Amors, que no s’asembla
lai on leiautatz asoma;
q’ieu non trob ies doas en mil
ses falsa paraulla loigna,
e puois c’a travers non poigna
e no torne sa cartat vil.
III.
Totz lo plus soms en va hiure
ses muiol e ses retomba
cui ill, gignos’, en cel embla
la crim qe·il pend a la coma
e plus pres li brui de l’auzil
on plus gentet s’en desloigna;
e·l fols cre mieills d'una moigna
car a simple cor e gentil.
IV.
Ses fals Amors cuidiei viure,
mas ben vei c'un dat mi plomba
qand ieu mieills vei q'il m'o embla;
car tuich li legat de Roma
no son ies de sen tan sotil;
que Na Devisa messoigna,
que tant soaument caloigna,
que men posca falsar un fil.
V.
Qui Amor sec, per tal·s liure:
cogul tenga per colomba
s’ ill o ditz ni ver li sembla,
fassa·il plan del Puoi de Doma;
qan d'el plus prop es tant s'apil;
si co·l proverbis s'acoigna,
si·l trai l'uoill, el puois lo·il oigna;
sofr'e sega ab cor humil.
VI.
Ben conosc ses art d'escriure
que es plan o que es comba,
q’ ieu sai drut que si assembla
don blasm’a leis, el col groma;
q’ieu n’ai ia perdut ric cortil,
car non vuoill gabs ab vergoigna
ni blasme ab honor loigna,
per que ieu loing son seignoril.
VII.
Bertran, non cre de sai lo Nil
mais tant de fin ioi m’apoigna
de sai on lo soleils poigna
tro lai on lo soleils plovil.