I.
No sap chantar qui so non di
ni vers trobar qui motz no fa,
ni conoys de rima quo’s va
si razons non entén en si.
Però mos chans comens’aissí,
quon plus l’auziretz, mais valrà.
II.
Nulhs hòm no’ys meravilh de mi
s’ieu am sò que no veyrai ja
ni nulha res ta mal no’m fa
quo sò qu’anc de mos huelhs no vi,
ni no’m dis ver ni no’m mentí
ni no sai si ja sò farà.
III.
Còlp de jòy me fier, que m’aucí
ab poncha d’amor que’m sostrà
lo còr don la carns magrirà,
se’m breu mercé no’l pren de mi.
E anc hòm tan gen no morí
ab tan dous mal, ni non s’eschà.
IV.
Anc ta suau no m’adurmí
que mos esperitz no fos la,
a la belha que mon còr a,
on mey voler fan dreg camí.
E pòt ben dir sa man m’aucí,
que mais tan fizel non aurà.
V.
Un’ amor lonhdana m’aucí,
e’l dous dezirs propdàs m’està
e quan m’albir qu’eu me’n an la
en forma d’un bon pellegrí,
mey voler son sai; anc issí
de ma mòrt qu’estiers no serà.
VI.
Peironet, passa riu, di-li
que mo còrs a lieys passarà,
e si li platz alberguar m’a,
per que’l parlamen serà fi.
Mal me faderon mey pairí,
s’amors m’aucí per lieys que m’a.
VII.
Bos es lo vers, s’ieu no’y falhí,
ni tot sò que y es ben està,
e selh que de mi l’apenrà
guard-si que res no m’i cambí,
que si l’auzon en Caercí
lo vescòms ni’l còms en Tòlza.
Bos es lo vers e faràn-hi
quasqus don mos chans gensarà.